Entrevista a Tomàs Llopis Guardiola - Professor jubilat i escriptor
Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Filologia Moderna, per la Universitat de València. És professor jubilat de literatura catalana en Secundària, tasca a la qual s'ha dedicat en els instituts de Solsona, Amposta, Benissa i Pego, on viu actualment.
Entre altres premis, ha guanyat el Premi Andròmina 2012 amb la novel·la Hi ha morts que pesen cent anys. En 2022 guanya el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira amb Cremareu aquesta carta (2023). Des de fa molts anys, és activista cultural, i ha format part de la Junta directiva d'Acció Cultural del País Valencià.
Tomàs , per a conéixer-te un poc millor, eres un escriptor amb un horari estructurat per a asseure't a escriure o prefereixes fer-ho quan et sents més inspirat, sense cap pressió d’horaris?
Soc partidari, com aquell, que la inspiració em trobe treballant. Vull dir amb això que procure ser molt disciplinat amb la faena, però no sempre puc tenir un horari fix i llavors m’adapte a les circumstàncies. Últimament, si puc, m’agrada escriure de matí. Si puc, que no m’ix cap altra ocupació, comence ben de matí i continue durant hores. Però també voldria aclarir que per a mi és tan important el fet d’estar escrivint com el fet de pensar sense escriure, passejant o senzillament no fent res. Per a mi, aquestes activitats són una altra dimensió del treball mateix. A voltes, de nit, si una idea em desperta, soc capaç d’alçar-me i d’apuntar-la. Les idees van escasses i no podem permetre’ns el luxe de desaprofitar-les.
Escrius diferents tipus de narrativa, novel·la històrica, juvenil, escrius memòries. Com a pare d'aquestes obres, hi ha algun nexe entre elles per a tu?
Segurament sí. En el fons crec que escrivim de nosaltres mateixos a partir d’impulsos que ens arribem per diferents vies. A voltes, en el meu cas, ha sigut una invitació a fer una cosa determinada, o un repte que m’autoimpose, o una circumstància personal o social que em du a posar-me a escriure, sempre després d’un procés de documentació. Sincerament, crec que l’escriptura et permet mostrar les moltes cares que pot o podria tenir una persona. Abans que qualsevol altra cosa, diria que l’escriptura et permet ser moltes persones i viure moltes vides en una de sola. Imagina't, sense anar més lluny, que en una relació amorosa, per exemple, l’escriptor pot ser alternativament una o l’altra persona d’aquella relació, ha de transformar-se en una o altra, cada volta que en un diàleg prem la tecla Intro de l’ordinador.
Podries comptar als lectors qui s'amaga darrere de l'autor d'aquestes obres? Aficions, gustos literaris, entreteniments…
En primer lloc, jo crec que s’amaga un valencià enamorat del seu idioma. Sense la llengua no som res i jo me’n vaig adonar de ben jove quan vaig descobrir que el valencià que parlava era el català de tots els Països Catalans i que, a més de parlar-se, podia escriure’s. Crec que soc també una persona que necessita llegir i escriure, les relacions humanes, tenir amics i compartir inquietuds al voltant d’una taula amb una bona paella o qualsevol altre plat mengívol i un got de vi. També m’ha agradat fer classes, compartir les meues passions literàries amb els meus alumnes i rebre d’ells uns valors que jo he anat perdent, com la joventut, la vitalitat, la curiositat per la vida… Ho he donat tot per fer una bona classe, sempre, però he rebut moltes compensacions de part dels meus alumnes.
De gustos literaris, he tingut moltes etapes en les preferències literàries, però n’hi ha constants. M’agraden els clàssics, sobretot els catalans: el Tirant ha estat una novel·la importantíssima en la meua educació, però també Ausiàs March i Roís de Corella, per exemple; així i tot, també els clàssics universals: l’Odissea, la Divina Comèdia, Petrarca, Shakespeare, i després Tolstoi… La llista es faria molt llarga. Ara, la novel·la que m’ha acompanyat tota la vida és Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga, m’he identificat molt amb Don Toni de Bearn. Ja veus que parle de literatura, però també m’agrada el futbol, el Barça, i les petites coses de la vida. En resum, m’agradaria pensar que busque la bellesa on n’hi haja.
Tomàs, podries descriure breument de què tracta la teua novel·la “Hi ha morts que pesen cent anys?
Vaig escriure “Hi ha morts que pesen cent anys” en un moment en què el País Valencià, governat per un Partit Popular corrupte i sense principis ètics, va aconseguir desballestar la societat i destruir una bona part del territori amb un urbanisme depredador. També jo vaig patir molt aquella barbàrie urbanística. Durant molt de temps em vaig veure, per aquesta causa, expulsat de ma casa a Beniarbeig —tot i que visc a Pego, tinc casa a Beniarbeig—. Un desballestament social similar va passar al segle XVII al País Valencià i més encara a la Marina després de l’expulsió dels moriscos i d’una política tributària totalment abusiva amb els llauradors, que imposaven els senyors. Vaig trobar el paral·lelisme i el vaig situar a Beniarbeig, tant a la novel·la com a la meua realitat personal vaig afrontar el fet que una persona haja d’abandonar a la força el lloc on va nàixer i es va criar. És una experiència terrible que em va fer escriure aquesta novel·la. Pense ara en Gaza i se’m posen els cabells de punta.
Els valors i actituds d'una societat són un reflex de la situació sociocultural i de la situació econòmica?
És clar. Quan una societat perd els valors sobre els quals ha estat construïda al llarg dels segles, es desintegra. Fas bé de preguntar-m’ho perquè a “Hi ha morts que pesen cent anys” vaig voler explorar eixos valors: la lleialtat, la gratitud, la memòria com a guia per a una conducta recta, etc. Però també la traïció, la infidelitat, la maldat. En el fons crec que és una novel·la de valors. El “todo vale”, que es veu molt en alguns partits polítics actuals només ens pot portar a una catàstrofe de dimensions inimaginables.
Què et va impulsar a escriure aquesta novel·la?
Crec que ja he explicat algunes causes que em van impulsar a escriure-la, però n’hi ha més. Acabava d’escriure Lluc i la meua primera novel·la, “Les volves d’aquella neu”, i vaig voler posar-me un repte major. Per altra banda, ja havia descobert que amb la novel·la em sentia més còmode que amb la poesia, que havia intentat uns anys abans.
Com s'aconsegueix que una novel·la històrica arribe a diferents tipus de lectors?
No ho sé ben bé. Segurament cal fer creïble l’escenari, i sobretot trobar alguns ressorts perquè el lector se senta identificat amb algun personatge. Si t’he de dir la veritat, quan escric no pense en el lector, no faig un llibre pensant en un lector ideal. La voluntat “d’agradar” podria trair el meu discurs i procure evitar-la. Ara, agraïsc molt els comentaris que m’arriben. La immensa majoria solen ser comentaris molt favorables, sembla que les meues novel·les agraden i ho agraïsc molt. També agraïsc les observacions crítiques, a voltes l’autor s’equivoca o no coincideix amb el gust d’un determinat lector, són coses que passen i també formen part de l’apassionant vida literària. Procure, sempre que puc, parlar amb els lectors, explicar per què he fet una cosa o altra i rebre les seues impressions, positives o negatives. Vivim en un país on es llegeix poc, i menys en català, per tant, la màxima obligació que m’impose és tractar d’escriure cada dia millor.
Parlem del teu llibre "Lluc" Memòries d'un gos contades per aquest. En una entrevista referies que és com es veuen els valors humans a través d'una mascota. Ens pots fer una xicoteta reflexió d’això?
Sí, és clar. No era un efecte buscat, però me’l vaig trobar. Parle del distanciament com a mètode de coneixement. Si tu formes part del col·lectiu segurament, des de dins, no tens el millor punt de vista per a un coneixement general. És el que li passa a Lluc, que des de fora dels humans pot veure com som d’absurds, a voltes. Parlant d’això, Montesquieu, a les Lettres persanes, fa que dos perses vagen a França i vegen sense prejudicis els vicis d’una societat cristiana occidental. Tant de bo que fórem capaços de distanciar-nos de les coses, segurament pensaríem millor.
Has expressat en alguna entrevista que la primera cosa que ha d'aprendre un mestre és escoltar l'alumne per a poder ensenyar després. Penses que cal canviar el paradigma de l'educació tal com s'entén en l'actualitat?
Sí. Crec que és un error pensar que l’ensenyament i l’aprenentatge van en una sola direcció. Tots aprenem de tots, jo puc “ensenyar” literatura, que és el meu ofici, però al mateix temps hi pot haver algú que m’ensenye a veure un text determinat en un sentit que jo no havia observat, o que mentre treballem aflore una vivència d’algú que ens pot interessar i ens siga útil. Jo crec que la primera cosa que hem d’aprendre en una classe és a mirar-nos als ulls, a ser humils i generosos i a no enganyar-nos. Cadascú ha de fer el seu paper, però tots els papers són igualment importants.
Ara ja fa deu anys que em vaig jubilar i no sé com funcionen les coses en un institut, que és on jo treballava. Em diuen que tot va pitjor i m’ho he de creure: hi ha més burocràcia, un “control” absurd, unes relacions sovint massa viciades. Per contra, conec gent que treballa en centres socialment molt complicats i reïxen segurament amb mètodes ben alternatius. En l’ensenyament, tot pot ser molt fàcil, si es fan bé les coses.
Hi ha alguna de les teues obres que sentes un poc més teua que les altres, amb un "amor" especial cap a ella per alguna circumstància?
No. Cada obra respon a un moment de la vida, a una passió determinada, a unes circumstàncies que probablement alimenten el procés creatiu i que després desapareixen per sempre. N’he explicat ací alguns exemples de com es viu el procés d’escriptura. Com t’he dit adés, l’escriptor té el privilegi de viure moltes vides i totes són seues, com els llibres mateixos.
Per a tancar l'entrevista, Tomàs, hi ha algun lloc en concret al qual t'agradaria viatjar i al qual encara no hages pogut visitar ? Ens pots dir on i per què?
Darrerament, per a escriure les novel·les, he viatjat a alguns escenaris dels fets, uns altres ja els coneixia. M’agrada viatjar i veure els llocs. Me’n queda un que no conec, Ferrara, la ciutat on va senyorejar Lucrècia Borja, un personatge fascinant que em va agradar conéixer mentre la situava en un ball al seu palau, amb el marqués del Cenete.
Però posats a dir les coses com les pense, crec que el turisme d’ara ja no és tan interessant. Quanta gent veu La Gioconda a través del selfie que es fa davant d’ella i ni tan sols s’acosta a veure com són les pinzellades? Val la pena viatjar per a això? Quan escrivia “Indòmit”, que va ser en part en temps de la pandèmia, em tancava al meu estudi per a documentar-me i per a escriure, llegia i viatjava amb la imaginació, al meu ritme, seguint les informacions, creant-me el meu viatge, en definitiva fent-lo a la meua mesura. Això també és viatjar.