ENTREVISTA A J.M. ALMELA, ARXIVER I ESCRIPTOR
Joan Miquel Almela és l'arxiver municipal de Pego. És llicenciat en Humanitats per la Universitat Jaume I de Castelló (1997) i ha obtingut el diploma d’Estudis Avançats en Història per la Universitat de València (2007) amb la tesi de llicenciatura: L’home i la terra a Pego. Estructura de la propietat agrària i anàlisi social en el trànsit del segle XV al XVI, sota la direcció del professor Enric Guinot.
Des de 1999 començà a col·laborar en el Llibre de Festes de Pego i en altres revistes locals i comarcals. Col·laborà després amb ressenyes literàries al Setmanari de les Comarques Centrals Valencianes del Levante-EMV; fruit d’aquest treball es fundà a Gandia, amb la direcció de Jesús E. Alonso, Espai del Llibre –Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes-. Ha col·laborat també en periòdics com Canfali Marina Alta i La Marina Plaza. Des de l’any 2004 coordina les Jornades d’Estudis Carmel Giner Bolufer que se celebren a Pego cada dos anys.
Ha publicat un bon nombre d'articles d'investigació històrica en revistes, llibres, actes i congressos, i també és autor dels llibres: Els pous de reg de Pego; Michel. La voz que desgarró el telón de acero; María Cambrils: el despertar del feminismo socialista. Biografía, textos y contextos; Valeriano Bosch. Vida, obra i família d'un general al servei de l'administració militar; La Marjal de Pego. Història i etnologia de l'arròs en un espai natural (Premi 25 d’Abril d’Investigació Vila de Benissa); El pantà d’Ísber. Un projecte frustrat; Pego Club de Futbol. Una història centenària, 1923-2023; i Anita Giner. Estrela del cinema valencià dels anys vint.
El teu últim llibre tracta sobre Anita Giner. Podries explicar-nos breument qui va ser aquesta dona?
Anita Giner va nàixer en 1902 a Vilallonga, i en els anys vint es va fer artista de cinema de la mà del director Maximilià Thous. Va participar en quatre pel·lícules molt exitoses, entre 1924 i 1926, però després li perdem el rastre per complet. Durant la Guerra Civil va ser voluntària sanitària en un hospital de les Brigades Internacionals a Conca, i allí coneix a Frank Ayres, un comunista anglés del qual s’enamora i es casa. Tots dos van haver d’exiliar-se abans d’acabar la guerra, i s’instal·laren a Londres des d’on continuaren treballant per a la resistència durant la Segona Guerra Mundial i ajudant els exiliats espanyols que es trobaven en aquell país. A finals dels anys seixanta decidiren tornar a Espanya i escolliren Benialí, a la Vall de Gallinera, per a passar els darrers anys de la seua vida.
Al remat, la història individual d’Anita Giner, malgrat els silencis, és la història inusual i extraordinària d’una jove valenciana que arribà a ser una estrela de cine en una època en què a les dones no les deixaven ser extraordinàries.
Què et va portar a investigar sobre ella? Com vas conéixer aquest personatge?
Vaig conéixer l’existència d’Anita Giner a través de les informacions facilitades per Juanjo Ortolà i José Antonio Roselló. En aquells moments, jo estava escrivint unes Galeries de Personatges per al Llibre de Festes de Pego i vaig decidir incloure el poc que sabíem de l'actriu. A partir d’això, van anar apareixent noves dades sobre ella, tant a Vilallonga com a Benialí, i vaig augmentar les primeres informacions. Després de fer una conferència sobre el personatge a Benialí, l’Ajuntament de la Vall de Gallinera, a través de Majo Puig, em va proposar posar en un llibre la vida d’Anita. Va ser una proposta que no podia rebutjar.
Com ha sigut el procés de documentació per escriure l’obra? Quines dificultats t’has trobat a l’hora d’accedir a la informació?
La reconstrucció biogràfica d’Anita Giner està feta a partir, sobretot, de l’anàlisi del material documental de les hemeroteques. Això ha sigut suficient per a emmarcar-la en el context, en l’època que va viure. Però la història personal, individual, d’Anita Giner, l’hem intentada biografiar a partir dels silencis i els indicis, que en són molts al llarg de la seua vida. A la mancança de més informació personal ha vingut al rescat la documentació periodística de l’època d’Anita com a actriu i la documentació gràfica de les fotografies i fotogrames obtingudes a través de les filmoteques, les hemeroteques i la família. Són moltes les persones que m’han ajudat, sense elles mai haguera pogut escriure aquest llibre.
Durant els anys vint, el cine espanyol era una indústria consolidada i exitosa? Quins reptes va haver d’enfrontar?
Al territori valencià el cinema dels anys vint era una cosa experimental, sols algun agosarat com Maximilià Thous provà de fer cinema, i escollí a Anita Giner com a actriu protagonista en les seues pel·lícules. En aquells temps el cinema mut estava dominat per la indústria americana, amb Charlot com a líder indiscutible junt amb les grans i belles actrius nord-americanes. Anita Giner era autodidacta i amateur. No es poden comparar els dos cinemes, però, tot i això, Anita es va convertir en una actriu coneguda i estimada a València i a Espanya.
Anita Giner va destacar per ser una gran actriu, però quins altres aspectes sobre ella destaques en el teu llibre?
A banda dels seus papers cinematogràfics, jo destacaria el seu paper com a dona voluntària durant la Guerra Civil. Com i de quina manera va arribar a ser-ho no ho sabem, però no és poca cosa anar-se’n de València a Conca a ajudar a l’Exèrcit de la República. Eixe estatus de «paloma de guerra», com diria Paul Preston, la portà a haver de viure en l’exili, sense conéixer ni la llengua ni el país; i allí no cessà la seua labor en la defensa de la llibertat i en l’ajuda als seus compatriotes els quals havien acabat de perdre una guerra. Pense que en el futur podrem conéixer més coses sobre la tasca de Frank Ayres i Anita Giner, junt amb Nan Green, a Londres.
Anites hi ha hagut diverses. La jove actriu valenciana de cinema mut, que acabà sent una estrela a la meitat dels anys vint. L’Anita voluntària sanitària durant la Guerra Civil en un hospital de les Brigades Internacionals, l’exiliada a Londres i la retornada a Espanya a finals dels anys seixanta, al poble de Benialí. Totes elles són diferents, i un ha intentat escodrinyar en cadascuna per a donar un sentit a la història d’una dona completa, agosarada i irrepetible.
Per què penses que des de 1929 a 1936 no va actuar ni hi ha cap documentació sobre ella?
En qualsevol biografia, en qualsevol vida, hi ha buits i silencis que fan trontollar el fil narratiu de l’existència. Després de l’última pel·lícula d’Anita en 1929, el silenci és total en la premsa i en la memòria col·lectiva. No sabem, ara com ara, res d’Anita durant eixos anys. Pot ser que Anita freqüentara aleshores alguns ambients socialistes a través del seu cunyat Manuel Garcia, un empleat de banca i destacat ugetista i socialista de la capital valenciana. Però això són sols suposicions. Hem de suposar, doncs, que el gran èxit aconseguit a la meitat dels anys vint es va evaporar al temps de la Segona República. Va acabar el cinema mut, va acabar l’empresa de Maximilià Thous, i va arribar el cinema sonor. Tot havia canviat.
Va haver d’exiliar-se. Per què? Va tornar als anys seixanta durant la dictadura franquista. No va tindre dificultats per fer-ho?
Anita Giner va ser voluntària en un hospital de la zona republicana, i a més a més es va casar amb un brigadista internacional. Perdre la guerra va ser el primer, i el segon va ser l’exili. La tornada a Espanya també és un altre silenci en la biografia d’Anita. Pot ser que a través de la seua germana Consuelo, també exiliada a França, aconseguiren incloure’s en alguna mesura de gràcia decretada durant la dictadura. Això podria explicar el fet que els tres junts arribaren a Benialí en vida encara del dictador.
Estàs treballant en algun altre projecte actualment o en tens algun al cap?
Sempre hi ha coses al cap, des de l’Arxiu Municipal de Pego continuem treballant en projectes consolidats com les Jornades d’Estudis Carmel Giner o els cicles de memòria democràtica. Hi ha un treball ja fet al voltant de Pego i les valls d’interior, una espècie d’assaig miscel·lani, que és possible que prompte surta a la llum. Encara treballem en l’eixample de la vida de la feminista Maria Cambrils, i sempre queda algun espai de temps per a l’estudi i la investigació d’altres personatges, homes o dones, que d’alguna manera formen part de la memòria col·lectiva de la nostra comarca.
Moltes gràcies, Joan Miquel!